Fa unes setmanes, rebia una carta del Centre d’Estudis Garriguencs on, en forma de crida pública, se’m convidava a col·laborar en un projecte de recerca sobre l’impacte de la victòria borbònica a la nostra comarca. La podeu llegir aquí: http://cegarrigues.blogspot.com.es/2012/12/crida-publica-per-collaborar-en-el.html. 

Personalment, m’agrada veure com entitats d’aquestes característiques s’obren a les aportacions de tota la ciutadania, siguem o no experts/es en la matèria. Només d’aquesta manera poden aparèixer documents i informacions que d’altra manera romandrien oblidades en la memòria oral d’alguna padrina o en una calaixera de les golfes. De retruc, també fa que moltes de les persones associades sentin l’entitat més propera.

A més, també s’insta la població a fer recerca, sovint a partir de la pròpia història familiar. I és en aquest exercici on em vull fixar. Fills/es i néts/es sovint ometem l’obligació de conèixer la nostra història, que no és altra que la dels nostres avantpassats més propers. Potser ens fa mandra escoltar històries de misèria, potser ni tan sols preguntem... D’altra banda, els i les que ens precedeixen potser no ens volen avorrir o potser ens volen evitar transmetre el patiment de la guerra i la dictadura o, si ho fan, és a partir d’uns pocs records, sovint autocensurats i mutilats.

Si, per contra, ja no podem gaudir de padrins i padrines, ens queda l’opció de recórrer a l’arqueologia familiar. Revisar documents, objectes, etc. ens portarà a descobrir, a interessar-nos, a preguntar. Un llibre de comptes, unes cartes de l’exili, uns vals d’un forn de pa, una cartilla de racionament, uns títols de propietat o, qui sap, un dietari del s. XVIII, ens podran explicar qui eren aquests avantpassats i en quin context van viure. I no només a nosaltres. Segurament podrem aportar a qui ens envolta informacions i testimonis únics sobre fets històrics determinants per a la nostra població i comarca. Animeu-vos, que el temps no passa en va ni espera. A més, això enganxa.