Se’n sol parlar molt negativament. Quan se’n parla, normalment és per recordar-nos el perill de les seves conseqüències. Les causes, però, són més fascinants. M’atreviria a dir que les addiccions parlen, a parer meu, de com ens sosté fins a l’extrem una consciència de pèrdua que és latent a moltes accions i pensaments. Aquesta consciència provoca angoixa i els comportaments addictius poden ser una compensació que ens refà aparentment de la buidor de què s’alimenta normalment el desig. La freqüentació compulsiva del plaer obtingut de la satisfacció d’un desig insistent pot acabar resultant en una addicció. L’experiència del plaer, doncs, és quelcom bo que té el perill de degenerar. Posem per cas el desig de saber, que tots portem gravat a dins en una o altra mesura: no podríem veure’l, degeneradament, al darrere de l’actitud xafardera amb què ens interessem els uns pels altres?

Fa temps es parlava de l’addicció a la televisió. Ara es parla de l’addicció a Internet i, més en concret, a les xarxes socials. Als nostres pobles, on encara, per sort, vull creure que hi perviu el desig de saber –això és, on encara s’hi xafardeja–, es veu clarament com les noves addiccions estan acabant amb les velles. Algú es recorda de què era “sortir a la fresca”? Hi va haver un temps en què era impossible imaginar que les nits de l’estiu no estiguessin plenes de rotllanes de gent als carrers, on tothom s’hi trobava animadament, s’hi feia tertúlia i un s’interessava pels altres. Ara, la companyia es busca recònditament per les xarxes i els veïns, com més tancats a casa seva, millor. Un dia, empatxats de tanta tele i Internet, ens enyorarem potser encara de la fresca i de com era sentir-ne la brisa suau i, entre rialles i bona companyia, xafardejar-hi addictivament.