El nostre món més immediat, el que ens assalta quan sortim al carrer o ens refugiem en les pantalles, m'atreviria a dir que és un món fatigat i envellit que s'entesta a viure com un jove adolescent. A còpia de quilos de maquillatge es mira a l'espill i es pensa que encara és jove. Per això ha de prendre milers d'ansiolítics i antidepressius, per aguantar un ritme que no li és conntatural. El rellotge de la vida, però, va fent ressonar dins de les consciències endoriscades el seu tic-tac indefugible.

Les últimes novetats tecnològiques se'ns presenten com els nous grans miracles que no ha fet cap Déu sinó la intel·ligència de l'home. Una nova torre de Babel va prenent de nou més alçada. N'hi ha que comencen a experimentar el vertigen i voldrien baixar i tocar terra, però hi ha alguna cosa atractiva en això de desafiar. Des de dalt la torre contemples, però, un horitzó de bellesa: el firmament, els meandres dels rius i de les mars, els plàcids camins de les constel·lacions, és a dir, la bellesa de tot allò que l'home no ha fet. Hem arribat a mitja pel·lícula i no en som els autors i hi ha qui dubta que siguem protagonistes de res. És possible encara que l'home vulgui escoltar un Déu que ha triat fer-se com ell? On va a buscar aigua el cansament contemporani? Hi ha una nàusea de l'home respecte de l'home, un pessimisme vital que es tradueix en un vitalisme frenètic.

Jesús continuarà naixent en solitari, acompanyat d'uns pocs eixelebrats. La majoria de figures del pessebre continuaran caminant despistades dins del tràfec quotidià. Fa molt de fred, al nostre món, i la terra camina erràtica sense el seu Sol, com diria Nietzsche. El seu home boig encén llànties a ple migdia, perquè vivim enmig en una fosca total, si Déu ha mort. Però, malgrat tot, tossudament Ell naixerà i potser dos plors es trobaran. Tant de bo.