12 de febrer. Dins de la sala Prat de la Riba, plena, de l’Institut d’Estudis Catalans... Presències lleidatanes, exrectors, lo Pàmies, lo Sistach, lo Varela, la Vidal i lo Turull... i lo Carod, també. A la segona fila, discreta, senzilla, somriure tímid, la Maria Barbal, un seient buit al seu costat... per a mi. Ell, el protagonista, encara no. El Bestiolari, invisible i present. Homenatge als seus 90 anys i a la seva trajectòria. Les set i set de la tarda. Flaixos. El mestre, ja dins la sala, veus silenciades. Retorn sobtat als 16 anys, a les classes de literatura i llengua a l’IES de Borges, endormiscada amb la musicalitat del discurs del mestre... Quarts de nou del vespre. Acte entranyable, agradabilíssim, culte, proper. La Gemma Rigau i el Joan Veny, magnífics. Lo Puyal, moderador a l’altura. Un homenatge a la llengua, a l’amor de l’escriptor per les paraules, “a l’aprenent”.