De l’escola del meu poble recordo coses que ara penso si no són, més que d’un altre temps, d’alguna altra dimensió. El tronquet que portàvem al matí, o el sac de llenya de tant en tant, als mesos d’hivern i que alimentava l’estufa que ben just feia pujar uns graus la temperatura. L’estufa i un pot d’aigua damunt... Poètica de la mitja misèria.

Dues aules, a un costat els xiquets i a l’altre, les xiquetes, fins al dia que de tan pocs ens van ajuntar tots en una, de pàrvuls a batxiller: escoltant podies aprendre de tot o distreure’t amb qualsevol cosa. Lliçons en castellà, patis en català i una temporada de multes si deies no sé quina paraula en català... Esperit wertià avant la lettre! Al sortir, “passubé” i fins demà; berenars de pa amb vi i sucre i jocs pels carrers o amb bicicleta.

Dissabte al matí tocava neteja general: tothom a buscar galledes a la font de la Bassa i amb serradures s’havia de fer el terra net... tan net com ens deixaven les nostres ganes de jugar i gresca. Un dia es va acabar tot i va començar la rutina matinal d’agafar l’autocar per anar a les Borges... Si això ha acabat amb els pobles o simplement n’ha certificat la mort és una cosa que no tinc clara. Però, tot sovint, penso que els darrers 40 anys ens podríem haver estalviat moltes coses. Segur.