Ara que tot els polítics corren a signar acords en pro de la transparència he volgut revisar què diu la llei en matèria d’informació ciutadana. Enmig del desert, la frase més recurrent la trobem a la Llei de Bases de Règim Local, que en el seu article 69 estableix que: “Les corporacions locals han de facilitar la informació més àmplia sobre la seva activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local”. Una frase tan bonica com estèril si ens fixem en el cas real que els ajuntaments garriguencs en fan. No és que no es compleixin les lleis, no. El problema és, precisament, que els ajuntaments es queden en el mínim que aquestes els exigeixen i, en general, es limiten a publicar al taulell d’anuncis i als butlletins oficials. Pocs pobles van més enllà. Els webs estan infrautilitzats i només algun cas honrós convoca el veïnat un cop l’any per “passar comptes”.

És cert que l’actitud de la gent tampoc hi ajuda. La tendència és la d’informar-se només al respecte de temes dels quals se sent afectat directe. La resta no interessa. Els governs municipals, però, tampoc hi fan gran cosa i sovint aflora la frase estrella dels alcaldes davant la crítica per falta d’informació: “les portes de l’ajuntament són obertes”. Tothom, per tant, espera que l’altra part solucioni el dèficit. Un autèntic bucle que, al meu parer, només qui té responsabilitat de govern pot trencar. Potser cal incentivar, engrescar, animar i, si s’escau, trucar a la porta de la gent per tal de fer-los arribar la informació, perquè, ni que la porta sigui oberta, si l’actitud és d’espera passiva ja podem esperar asseguts. Les portes dels ajuntaments, cert, han d’estar obertes, però hi han d’estar no pas perquè s’hi pugui entrar a buscar informació (que també), sinó perquè aquesta en surti portes enfora. O això o anar fent, com els darrers trenta anys.