La feina d’una restauració, sigui quin sigui el seu estil o la seua antiga funció, no ha de ser mai objecte d’un sol professional. És indispensable que un treball ben estructurat compti amb la col·laboració de diversos professionals, representants de l’administració i de la població, per tal que tots –reunits en comissió– puguin decidir sobre els projectes arquitectònics i demanar, si cal, un projecte museogràfic que s’adeqüi als nous usos. La concordança de tres professions en una restauració té com a objectiu atendre els diferents fronts de treball que s’han d’estudiar i de planificar perquè al final s’arribi a un bon resultat. L’arquitecte domina les tècniques per desenvolupar el treball dels plànols, obres i anotacions, sense les quals seria impossible començar la restauració.

L’historiador de l’art és l’especialista que pot detectar afegits o reintegraments falsejats d’altres restauracions, al mateix temps que sabrà contraposar-los a les tasques que es van fer en altres èpoques per condicionar els edificis als mateixos usos, però amb altres modes o restringits per la insuficiència d’espais.

Un monument, en la seua estampa actual, possiblement ha estat aixecat sobre restes d’anteriors construccions, per la qual cosa és imprescindible fer unes prospeccions i examinar els materials que poden anar apareixent, especialment els fragments de ceràmica, instrumental lític o monetari. Aquí és on és necessària la feina de l’arqueòleg, qui determinarà el valor documental de tots els elements trobats i a la vegada fixarà la cronologia relativa per establir la història evolutiva de la construcció. Si fem referència a les intervencions dels arqueòlegs, és oportú recordar els mots del Dr. Alberto del Castillo: “Després de la planificació científica vindria l’excavació. Crec que és convenient excavar al mateix temps que es retaura. L’excavació no és una dèria de l’arqueòleg, sinó una necessitat”. O també les afirmacions del Dr. Marco Liverani, historiador i arqueòleg: “En arqueologia no s’ha de buscar, al contrari, s’ha de treballar seriosament i minuciosament en un indret i veure què hi ha. No s’ha de sucumbir al romanticisme”.

Per tant, és important conèixer els elements que caracteritzen els diferents estils que han anat component una determinada construcció amb la finalitat d’establir prioritats de conservació i de restitució. Sabem que alguns afegits, tot i ser de l’època, suposen una agressió i una disminució d’altres espais més idonis a les finalitats a què s’ha de dedicar el monument que cal restaurar. Ens agradaria posar dos exemples de fora de la comarca de les Garrigues que al seu dia van suposar un gran encert de restauració, encara que s’haguessin utilitzat materials molt diferents als dels edicifis en si. Van ser, per una banda, la coberta de la lògia superior del castell de Verdú i, per l’altra, el tancament amb acer inoxidable i vidre d’un parament d’un cub de la muralla del castell d’Aïnsa, espai reservat per instal·lar-hi un centre d’interpretació per als visitants.

Ja que al llarg d’aquesta sèrie d’articles hem deixat ben clar que les restauracions i integracions han de servir, sense perdre el seu caràcter antic per vel·leïtats arquitectòniques noves, per a usos de la societat actual, aprofitem una de les millors màximes de l’escriptor Miquel Delibes: “El pueblo es el verdadero dueño de la lengua”, per exalçar-la com a paradigma i exclamar que “el pueblo es el verdadero dueño y usuario del Patrimonio Histórico”.