Una vegada van preguntar a Josep Guia per què el PSAN, sota denominacions diverses, es presentava de tant en tant a les eleccions. El polític català de València va contestar, poc més o menys, que cada cert temps els agradava comptar-se. Vam sortir el passat 11 de setembre els garriguencs –i d’altra gent– per Barcelona i ens vam comptar, ens va agradar i vam tornar a casa perquè els polítics fessin la feina. Se’ns convoca enguany a la mateixa data a una gran cadena humana que travessi el país; una cadena per trencar cadenes...

Ens tornarem a comptar... però si ens plau el nombre, hem de tornar cap a casa? Hem de deixar l’assumpte en mans de Durans i Navarros i tutti quanti o hem de refiar-nos de la divinitat? És a dir, hem de seguir la màxima llatina Vox populi, vox Dei que equipara la veu del poble a la de Déu? Doctors té la santa mare ANC...

La màxima preocupació d’alguns és com pagarem les nòmines l’endemà de la independència, com si dins Espanya tinguéssim garantida la propera... La dignitat què és, les vacances a la platja o un nou telèfon de la darrera generació? La pàtria és la jubilació? Hi pot haver Pasqua sense Quaresma? Hi ha algú que encara es pensi que es pot continuar mantenint un país eternament en Carnestoltes? Que cadascú passi comptes.