No se n’ha parlat massa, però és, al meu parer, una de les conseqüències més indubtables de la suposada bonança econòmica de fa uns anys. La situació ens va portar, i encara en notem els efectes, a un marcat individualisme que ha fet que tot allò compartit anés a la baixa. Compartir era de pobres i si es tenia diners ja no calia compartir. Si ho puc tenir jo, no cal que m’ho deixin; si m’ho puc comprar sol, no cal que anem a mitges; si puc estrenar no cal reutilitzar; i tot d’associacions –i actuacions– regides per aquest mateix patró.

Cooperatives i associacions (culturals, de dones, de joves...) han anat perdent protagonisme en la vida econòmica i social dels pobles i, amb aquestes, uns valors: la corresponsabilitat, la unitat d’acció, les relacions socials amb el respecte a la diversitat, el treball en equip, el sentiment de grup, la solidaritat o la coneixença dels altres.

També, a escala més petita, tradicions tan nostrades com les reunions de veïns al carrer (la fresca) van sent cada cop menys comunes i les cases són cada vegada menys receptives a l’entrada dels amics o els veïns. Als ajuntaments també s’ha fet palesa aquesta realitat. Tots els pobles de les Garrigues (tret d’alguna excepció) tenen la seva piscina pública (un luxe si més no qüestionable) i aquells que van ser-hi a temps van aixecar també tanatoris, guarderies, centres de dia o pavellons propis. Cada persona, cada família i cada poble, el seu. I tothom més reclòs, tothom més tancat.

I sento i llegeixo aquests últims dies més d’una iniciativa sorgida d’ajuntaments que va en la línia de mancomunar serveis per estalviar despeses. I jo ho celebro. Però ho faig, més que pel suposat estalvi econòmic que implica, per l’esperança que representa per a la recuperació d’uns valors i d’una manera de fer.