Dinem a Vinaixa, en un lloc acollidor al costat de les piscines: pedra, pins, bona gent, oli local, vi de l’Olivera(.org), arròs amb peix... M’adono que en aquesta zona d’esbarjo hi ha una font commemorativa de l’antiga coral Lo passerell de la Segarra i, només uns metres més enllà, una plaça de les Garrigues. Davant per davant, passat i present, Segarra i Garrigues... records petris del que érem i del que som, sense massa lloc, potser, per al que voldríem ser: poètica confusa de límits comarcals, mentals, temporals...

Passem per les Borges –o Borges, o les Borges Blanques, o les Borges d’Urgell, o les Borges Blanques d’Urgell– i veig que la Cooperativa Pla d’Urgell ara és La Borgenca. Massa Urgell, potser, per a l’orgullosa capital de les assedegades Garrigues? Ves a saber, el temps tot ho esborra, però abans encara recordo una botiga anomenada Esports Urgell, també a la capitalona; el temps tot ho esborra i ens indica l’opció correcta, és a dir, l’única.

Llegeixo que a Arbeca (la Seca), a la Casa de la Vila, bategen –civilment, suposo– una sala d’actes amb el nom de República. República Catalana, no cal dir-ho, oi? Ves quines preguntes!
Poesia dels noms propis, toponímia dels sentiments comarcals i nacionals: som? Som, potser, Garrigues... Som i serem. SomGarrigues.