Aquests dies he llegit un article que ha circulat per les xarxes socials d’un tal Risto Mejide, que suposo que els sonarà de tot allò d’”Operación Triunfo” i altres xous televisius. En aquest article el mediàtic publicista parla de reinventar-se i de generar noves professions i de no anar a buscar feina enlloc, perquè no n’hi ha, sinó que cadascú busqui les seves millors aptituds i les projecti cap a una nova aventura professional. Estripar el curriculum vitae de tota la vida i començar de nou.

Caldria matisar alguns punts. Està molt bé això de reinventar-se i de generar noves formes de negocis. Sí que ara és un bon moment per cercar la nostra vàlua en el que som més forts i que les noves tecnologies ens poden ajudar a superar moltes fronteres. Però al senyor Risto Mejide se li nota que viu còmodament. La dura realitat és que a les Garrigues tot el que ens pugui dir aquest senyor, a part del fet motivador de les seves paraules, de poc ens pot servir. Aquí no hi ha publicistes (uns pocs) o gurus de l’emprenedoria (menys encara) que sàpiguen sortir endavant i crear aquests somniats llocs de treball.

A les Garrigues som gent tradicional, de camp, de fruita, d’oli. I tot i que tradicionalment no hem notat tant la crisi com en altres indrets del nostre país, es comença a notar un cert augment de l’atur a la nostra comarca. A Juneda, el meu poble de naixement, hi ha vora dues-centes persones parades. A les Borges mig miler. I això ens ha de fer preocupar, perquè no hi ha pas gaires esperances que es creïn llocs de treball en els propers dies.

Potser sí que surt algun jove i crea una gran plataforma per Internet per vendre no-sé-què i triomfa, però serà un jove preparat, i sabrà espavilar-se. I no ens preocupa. Hauríem de veure si es poden espavilar els joves que van decidir abandonar els estudis per començar a treballar a qualsevol feina poc qualificada, que han anat saltant de feina en feina mentre n’hi havia, però que ara amb un salt en fals poden caure al buit. N’hi ha més dels que ens pensem. I ara tenen vint o trenta anys, però d’aquí a poc en tindran trenta-cinc o quaranta i ja no hi serem a temps. Què farem, doncs?