Tren AVE direcció cap enllà. Espanya endins. En pocs minuts passem dels camps tant acostumats al desert, paratge inert dels Monegros. De tant en tant una casa enmig de la pols i la terra morta. I després quatre molins de vent, electricitat dels quals deu fer cap a la capital d'aquesta terrota per alimentar neveres i encendre televisors, que cada vegada n'hi ha més. Penso que per aquí hi passava un mar o algun riu, en algun moment de la història d'aquest món. El paisatge llavors deuria ser lleugerament diferent, però nosaltres no hi érem per protegir-lo dels canvis. I ha anat fent al ritme dels seus temps.

Penso llavors en aquesta nostra comarca, la plana de Lleida, i de com ha canviat d'aquell maleït clot del dimoni que deuria de ser amb l'arribada de l'aigua a canal, i de la mica de verd que va fabricar un futur per als que hi hem nascut. Aquest paisatge nostre també canviarà, perquè ho farà la producció de menjar, la producció d'energies, o l'aigua que hi corre. Canviarà, i ja ens ho podem pintar a l'oli. Ens agradi o no, i tingui el valor que tingui. He dit.