La setmana del 30 de juny al 6 de juliol se celebrà a la capital guipuscoana un dels tornejos internacionals més importants d’Europa i del món, en el qual, sortosament, un altre cop, la comarca de les Garrigues hi fou representada, en aquesta edició amb tres equips de l’Escola de Futbol, un d’Aleví, un de Cadet i un de femení, per un total de 53 membres, inclòs l’equip tècnic.

Més enllà dels aspectes estrictament futbolístics i competitius –416 equips, 8.150 participants de 23 països d’arreu del món (destacant la presència de representants d’Uganda, els EUA, l’Índia, el Sàhara Occidental o l’Iraq), 1.020 partits o les 22 seus on es van disputar– o els eslògans utilitzats com a reclam, “La festa del futbol” (l’oficial de la Donosti Cup) o “Quan el futbol és alguna cosa més que un simple esport” (utilitzat per El Diario Vasco en l’edició de l’endemà de la presentació de la competició), voldria parlar dels valors que en un torneig d’aquestes característiques s’hi poden observar i veure. Uns valors reflectits tant en els nois i noies participants com en els pares i mares assistents. Tot explicat, estrictament, des del punt de vista personal i intransferible, gràcies a l’experiència de poder-ne gaudir i, en cap cas pretén ser la veu d’altri.

Començaria parlant de la il·lusió i l’alegria, especialment dels jugadors i jugadores a mesura que s’apropava el dia de sortida, reflectit de forma molt clara en el rostre de tots ells el dissabte, quan veien arribar l’autocar.

La solidaritat davant d’algunes situacions, diguem-ne injustes, que patiren alguns jugadors pocs dies abans de marxar i compensades, sobradament, amb l’assistència final i l’homenatge en forma de passadís després d’un dels partits. Però també l’ajuda i el suport a les inclemències provocades per algun vehicle que no volia marxar de Sant Sebastià.
La felicitat, com a pares, de veure fruir 11 jugadors desfilant per l’estadi d’Anoeta a ritme de JO, al costat de companys/es de la resta de països del món, així com del total de l’expedició cantant, ballant, fotografiant, filmant o fent l’onada.

La unió, la companyonia i l’amistat que va anar creixent a mesura que passaven els dies. Entre els mateixos jugadors/es de l’escola, tot i la diferència d’edat, però també entre els pares. Aquelles visites a la platja de La Concha, la pujada al mont Igueldo, la visita a les botigues del bulevard, a Biarritz, San Juan de Luz, Hondarribia, Zarautz, Getaria o els famosos montaditos, chuletones o txakolis.

Una escola ha de saber fer allò per la qual fou creada: educar, ensenyar i instruir, però també impulsar tota una sèrie de valors per construir més i millors persones en un futur. Amb l’assistència a actes com la Donosti Cup, crec que l’Escola de Futbol Comarcal ho aconsegueix, però també ha de servir per millorar certes actituds de pares i mares, sovint titllats per alguns –i no els falta raó, de vegades– com els primers inductors a crear polèmiques en el futbol infantil i juvenil.
Eskerrik asko eta lan ona.