L’altre dia vaig decidir adquirir una funda per a un gadget tecnològic. Sense saber gairebé com (o sí), vaig acabar en una gran superfície de Lleida remenant entre desenes de possibilitats de funda, de tots colors, mides i funcions. Després d’una estona de comparar articles vaig sortir fora de la gran botiga. Havia comprat una funda, però en quines condicions? A quin preu?

Resulta que la gran cadena de productes electrònics és d’origen alemany, comencem bé. Resulta que la funda és de marca anglesa i la seva fabricació es fa a la Xina. Si bé una part es quedarà a Catalunya (o Espanya, tant és) en forma d’impostos, el cert és que la resta dels vint euros es repartiran pel planeta: una part important per als alemanys, reis d’Europa; una altra part per als anglesos, que van a la seva, i finalment una ínfima part a la Xina, que van avançant. Em ve un sentit de culpabilitat. L’endemà passejo per Príncep de Viana, abans ple de comerços, avui completament buit, no hi queda res. Més escandalós és Rambla Ferran, on només resisteixen les oficines de bancs i caixes i algun bar amb clientela fixa. Tota la resta són cartells de locals en venda i en lloguer. Em recorda a Detroit, que passà de capital mundial de la indústria automobilística a ciutat fantasma. Qui ho salvarà, això?

I llavors arribo a Juneda i em trobo que al carrer la Font han obert una floristeria i dos pubs i que aquí la gent continua a la seva, i que malgrat les dificultats sembla que la gent vulgui continuar emprenent i continuant la producció. Potser no tornarem als nivells de fa uns anys, però si mantenim la producció i una venda estable i no deixem de mirar al més enllà, ens en podem sortir. Després de la visió pessimista de la capital de ponent, arribar a Juneda és un oasi.