Principis de setembre silent, frescoi cap al tard, material escolar, oblit de vacances, caloreta a migdia, el temps anuncia pluges, tornem-hi amb el futbol, els trams es van omplint, esperem l’11 per brandar senyeres estelades, ajuntar mans tot fent via, Via Catalana...

Escric abans del nostre dia nacional i només em queda desitjar que la cadena –curulla de garriguencs!– sigui un èxit. A hores d’ara, en llegir això, els resultats d’aquesta nova manifestació de l’independentisme ja se sabran. Si hem reeixit en l’empresa –segur!–, cal començar a posar dates i fites concretes al procés d’autodeterminació. No es pot obligar un poble, bona part d’un poble, a viure sempre en tensió esperant què haurem de fer més per tal que el món visualitzi les nostres aspiracions.

La vida no és una obra de teatre que hàgim de representar contínuament per tal que els espectadors de l’exterior s’adonin de qui som. Som per nosaltres, no pels altres ni per als altres. Cal passar de la virtualitat a la realitat, del folklore a donar la paraula a la societat perquè decideixi lliurement.

És l’hora del plebiscit o d’una majoria clara al Parlament que anul·li el Decret de Nova Planta i les conseqüències posteriors, assumeixi totes les competències i declari la independència. Via fora, catalans!