Al llarg dels anys he tingut la gran sort de poder viure en diversos indrets, tots ells de territori català, i de conèixer, aprendre i viure-hi moltes històries diferents. Sempre per motius vinculats al meu quefer d’un moment puntual. Juneda m’ha vist néixer; Barcelona i Vic m’hi han acollit per estudiar, i, finalment Lleida, per temes professionals, s’ha convertit en la meva localitat.

Però hi ha una cosa que he anat estudiant al llarg dels anys, i és aquest afany del “viure a la ciutat”, i més concretament, d’aquell odiós “viure a Barcelona”. Perquè? Perquè sí. I ara, un que viu en una ciutat (que ben bé es podria considerar poble) us dirà: I què? Us ho heu pensat bé? D’acord que molts de vosaltres hi teniu la feina, quin remei, llavors. Tocarà passar per la pedra. Però us pregunto, a aquells amants de la moda, de les darreres novetats, a aquells que useu les últimes paraules a la moda o a aquells que quan veniu aquí dieu allò de “Això ja fa anys que ho veia a Barcelona”. Com s’hi viu? Esteu còmodes pagant tres sous per una habitació de tres per dos? Us sentiu còmodes quedant amb un amic per fer un beure a l’altra punta de Barcelona després d’agafar quatre metros i dos transbordaments de mig quilòmetre?

I no em vingueu amb allò que teniu el “Gòtic”, perquè sabeu perfectament que el vostre dia a dia serà d’una portalada d’un barri perifèric a una boca de metro i d’una boca de metro d’una altre barri perifèric a la vostra feina, i viceversa. En uns barris on el més antic serà el vostre bloc, construït als seixanta i amb un veïnat de cada país. Però això tampoc us servirà, perquè si busqueu la multiculturalitat, la podreu trobar a Borges, Mollerussa o Juncosa. Bé, a Juncosa potser no.