Qui, d’entre aquells milers de persones, es recordava de personatges com Josep Salomó Vendrell, Gil Prats Ollos o Josep Rubió Solsona a l’esplanada del Complex Educatiu de Tarragona el passat 13 d’octubre, a les dotze del migdia, mentre el cardenal Angelo Amato llançava la seva encíclica propagandística i ho rematava amb un ras i curt: “L’Església no busca culpables”? Sense por a equivocar-me, ningú.

Ells tres, juntament amb altres garriguencs, el dia 20 de juliol de 1936 eren a Lleida per lluitar contra uns colpistes feixistes que s’acabaven d’alçar en armes contra el govern democràtic vigent, aquell que la gent havia triat lliurement a les urnes.

Qui es recordava, d’entre els 25.000 assistents a l’acte, que aquell 18 de juliol els alts estaments de l’Església van donar suport als colpistes? Un altre cop, sincerament, ningú. Els dos primers, borgencs, moriren en “lluita contra els feixisme”, així ho diu en el llibre de registre de defuncions, el 24 i el 29 de juliol, respectivament. El tercer, de Torregrossa, fou afusellat després d’un consell de guerra sumaríssim el 21 de maig de 1940.

Cap menció. Cap record. Foren els vençuts. De fet, han estat els vençuts fins avui dia. Monuments, homenatges, plaques i tota mena de recordatoris que tots coneixem i que han estat els encarregats de donar-ne fe, de certificar-ne la “ningunidesa”.

Encara hem de fer net. I, crec, personalment, que les beatificacions –­i aquesta més concretament, feta a terres catalanes sense cap tipus de raonament lògic en ple segle XXI– no hi ajuden. Tampoc l’Església hi ajuda. Cap de les màximes autoritats de la Conferència Episcopal Espanyola ha tingut la valentia de dir públicament o d’admetre la culpabilitat de la institució en el conflicte, en els milers de morts, ja sigui donant suport als militars i civils feixistes revoltats com després sent còmplice del seguidisme dictatorial mentre les execucions i els afusellaments s’anaven succeint. Ni tan sols ho hem aconseguit ara, amb una teòrica democràcia que hauria de permetre no fer diferències entre vencedors i vençuts.

Mentrestant els partits d’ultradreta cada cop se senten més forts, amb el suport d’una política espanyolista ambigua i atiats per certs polítics amb pes específic, pseudoperiodistes i altres autoanomenats intel·lectuals que cada dos per tres remenen la brossa sense pensar en les seves conseqüències.

Tampoc a la nostra comarca, totes les víctimes de la guerra no han estat tractades de la mateixa manera. No descobreixo res, recordo una obvietat i una realitat. Potser ja toca començar a tenir clar que dels més de 1.100 garriguencs morts, no només cal recordar-ne uns 300 d’un sol bàndol.