“Tots els territoris tenen interès paisatgístic.” (Conveni Europeu del Paisatge)

Aquest escrit és una reflexió –en veu alta– sobre el paisatge per convidar a posar en comú la mirada de cada un de nosaltres respecte al paisatge que li és propi. Perquè un paisatge només existeix quan és contemplat i viscut. D’entrada vull manifestar que considero un error voler definir els trets i les virtuts d’un paisatge amb la idea de comparar i competir amb altres paisatges, com si es tractés d’un concurs de bellesa.

El paisatge és el resultat viu i canviant de la presència humana en un territori, però, alhora, cada paisatge exerceix una influència els qui l’habiten. Per tant, ens hem de considerar usuaris del paisatge i actors que hi deixen la seva petjada.

És acceptat per gairebé tothom que el paisatge és un bé d’interès general que cal protegir i gestionar d’una manera sostenible. L’ètica envers el paisatge –entenent ètica com el comportament individual i col·lectiu– demana un acord social per definir unes pautes sobre la manera d’estar i d’usar aquest bé comú. La millor protecció d’un paisatge es fa amb el consens dels seus habitants, quan de comú acord s’autoimposen els usos i les limitacions que consideren adequades.

D’altra banda, cal superar la idea d’anar creant espais protegits, perquè aquesta pràctica permet a alguns pensar que fora dels espais que gaudeixen de protecció es pot actuar segons el criteri del màxim benefici, sobretot aquells que tenen més poder econòmic, encara que sigui argumentant les actuacions amb un discurs d’energies renovables, per exemple.

Els paisatges protegits entesos com a peça de museu o racó de “pessebre” condueixen a limitar l’ús públic d’uns indrets especials, que es procura que no siguin gaire extensos perquè costa diners la seva cura i gestió. (Només un elevat risc de degradació i pèrdua de diversitat d’un paisatge pot justificar una declaració d’espai protegit.)

Proposem abandonar la visió del paisatge entès com a patrimoni intocable. Proposem considerar el paisatge com a recurs viu, del qual hem de consensuar la gestió i l’ús, conscients que som només una baula entre generacions, les que abans nostre hi han anat posant el treball, els costums... en una paraula: la cultura, i les generacions que ens vindran darrere. Tots fem el paisatge, és un bé del qual tots som responsables.