Ho podria dir més alt però no més clar, sóc de poble i m’agrada que m’ho diguin! I encara més, me’n sento orgullós! I més..., m’agrada que em reconeguin pel meu parlar. De fet, de vegades, l’exagero expressament i frueixo dient mots com “aulives”, “embarrar” o “carpetano”.

L’expressió “ser de poble”, utilitzada per pseudourbanites, pseudointel·lectuals o pseudoeducats, ha anat relacionada amb termes com barroer, rústic, negat, desmanyotat, maldestre, inculte, insensible, xavacà... Però, ai las! Quan observo aquells que de vegades m’ho diuen (alguns companys de feina), penso: “Pobrets de mi, quantes coses us perdeu! Natura, tranquil·litat, harmonia, cuina, patrimoni, humanitat, senzillesa i, fins i tot, un punt d’innocència sana.”

Recordo que ara fa uns vint-i-cinc o trenta anys, arribaven joves barcelonins i d’altres ciutats amb els seus pares, nats al poble que havien marxat a estudiar a fora i ja s’hi havien quedat. Aquests fills, educats a la ciutat i en escoles urbanes, ens veien inferiors, com si ens haguessin de passar per la cara que ells eren de la gran urbs i nosaltres uns pobres indígenes locals per domesticar i conquerir lluint les seves camises i texans de marca, les seves motos i, fins i tot, alguns, practicant certa actitud “xulesca”.

Ara les coses han canviat, aquells que tenen la meva edat, entre quaranta-cinc i cinquanta anys, ja no vénen, com abans, a cobrir l’expedient d’acompanyar al poble els pares per passar tres o quatre dies i de pas passar-nos la mà per la cara als vilatans. Ara –quin remei!– s’hi queden com a mínim quinze dies, si no més. Maleïda crisi! No els ha quedat cap altra opció que adaptar-se a les circumstàncies, al poble i a tot el que l’envolta.

La situació econòmica, a alguns d’ells, no els permet segons quins destins de vacances i d’altres, per què no dir-ho, s’han adonat de les meravelles de la gent de poble i dels seus paratges i entorns. Ara, a molts d’ells ja no els fa res assemblar-se als de poble i, fins i tot quan són a la ciutat, no se n’amaguen.

No sé si Quim Masferrer i el seu “El foraster” acabaran d’ajudar a reconèixer que més enllà de la gent de la gran ciutat, dels embussos, de retards en les línies de rodalies, de grans despatxos d’advocats o arquitectes hi ha gent sana i de poble.

Visca Cervià de les Garrigues, el meu poble. Visca tots els pobles. Visca aquells que se senten de poble i que a més en fan bandera. Reivindicant les nostres virtuts també farem més gran la nostra comarca.