El passat 25 de novembre vaig assistir a un dels nombrosos actes que s’organitzen per denunciar i visibilitzar les situacions de violència que pateixen les dones. En una de les intervencions, es reflexionava sobre el fet que, malgrat que tots els i les joves gaudeixen d’educació, es continuen reproduint situacions de violència. Aquest és un dels molts falsos mites que acompanyen el tema (Meritxell Mateu n’enumerava uns quants més en l’anterior número del Som, en forma de carta al director).

Sembla que vulguem atribuir els comportaments masclistes i autoritaris a persones amb menys educació, immigrants i/o pobres... i, al mateix temps, tinc la sensació que aquest fet ens serveix per desviar el tema, fer com si no anés amb nosaltres. El fet és que la violència masclista (física, verbal, simbòlica o econòmica) és present a la nostra societat, a la garriguenca i rural, amb pobres i rics, amb gent quasi analfabeta i altres amb estudis universitaris i on viuen poques persones nouvingudes en comparació amb la resta del país.

Cada cop més, la preocupació es trasllada al jovent (ens queda molt a prop, en el temps i l’espai, el cas de la noia de Tàrrega assassinada per la seva parella). Sembla que especialment des de l’escola i, segur que en menor mesura, des de la família es fan esforços per canviar pautes de comportament sexista. Qui va en una direcció oposada, però, són els referents culturals i d’oci dels i de les adolescents: si fem un cop d’ull a les sèries, la publicitat especialment adreçada al col·lectiu o al consum musical, què trobarem? Doncs noies hipersexualitzades, preocupades quasi exclusivament per l’estètica i destinant gran part dels seus esforços a agradar, no pel que són sinó per com es mostren. Un altre dia ja ens fixarem en els nois, amb un rol tant ben definit com pervers...

Ja que parlem de consum, i ja que som a sobre de les festes nadalenques, segur que val la pena fixar-se en quins regals demanen les nenes i els nens, quins productes tenen a l’abast i com es publiciten. Si dediquem una estona a pensar-hi, segur que comprem d’una forma més responsable.