Fa uns dies discutia amb algú si era millor educar els nens en un poble o en una ciutat. De fet, no devíem discutir gaire, perquè vam estar d’acord ben aviat que el millor lloc era el poble. Tot i que encara em queda lluny, això de la canalla, el cert és que, mentre anava pensant en coses que podrien fer els petits en un poble, se m’anava desmuntant una mica la paradeta.

Pensava en aquelles cabanes de volta que a vista d’infant ens semblaven construccions neoclàssiques amb detalls renaixentistes, quan eren quatre maleïts pals aguantant un palet curcat. Pensava que encara que portis uns infants a criar-se al poble, igual ni ho veuen això. Fins i tot potser ni veuen els palets fins que comencen a treballar als estius a la fruita, però igual això tampoc ni ho veuen, ves a saber.

Allò de la pantalla, dels videojocs i del mòbil, que ara ens surten grassos, amb colesterol i amb estudis que afirmen que els nens d’avui corren menys que els de fa vint anys. I això va pels de poble com pels de ciutat, perquè taules, cadires i sofàs n’hi ha a tot arreu. Evidentment que encara queden avantatges, al poble, però la diferència entre aquell ruralisme il·lustrat i el cosmopolitisme de ciutat potser ja no és tan com abans.

“Es que amb una pedra potencien la imaginació”. No ho sé, senyora, però si veig el meu fill donant voltes com un posseït a un roc fent cops de cap a l’aire em preocuparia molt més que si agafés una tauleta i comencés a dissenyar una aplicació per Google. Al cap i a la fi, ens haurem d’anar acostumant que ens els robin als deu anys cap a San Francisco i ens els tornin als vint amb una jubilació milionària.