Em truca ma mare i em diu que ja han acabat de collir, s’entén que les olives. Quatre olivers per ajudar a passar la vida de jubilats, fer oli per a casa i seguir la tradició secular de la família que no sabem si tindrà alguna continuïtat. I em vénen al cap dies de fred a la Vinya en Castell o a la Font d’en Salat, amb borrasses de tela o plàstic, canalla i dones als baixos, homes als bancs, nois al mig de l’arbre, olives al sac, dinar amb bot de vi, tardes de triador, vespres al sindicat.

Collint a la Creu, vam rebre la notícia del naixement d’una cosina meva, la Lourdes, i –de sentir-ho explicar– em sembla veure un oncle de mon pare tornant a parar el banc per una oliva solitària, una, potser a les Carreteres. L’oncle Ton, que va estar relacionat amb la instal·lació de l’electricitat al poble, feta per un enginyer alemany que només sabia en català una cançó i a qui no es va poder convèncer, malgrat la feinada que hi havia, que no calia fer tan fondos els fonaments encara que ho diguessin els plànols. Mentalitat prussiana, sens dubte, com ens explicava la tia Francisca de ca l’Arbós, la dona de l’oncle Ton de cal Sevilla, mentre bevíem aigua fresca de la cisterna amb unes gotetes d’anís. La memòria, doncs, és líquida: oli i vi, aigua i anís... humida pàtria d’infantesa!