Enfilàvem, un dissabte a la tarda qualsevol del mes de gener, la carretera de Llorenç des de Maldà i el temps tenia un punt de quietud somorta, de visió imprecisa, dolçament estantissa, però no concretada en boira. Sense vent, sense sol ni gaire fred, el dia tenia regust de records antics i el fum de les xemeneies s’arrapava tènue a teulades i terrats.

Diuen que s’ha calculat científicament que el dia més trist d’aquest any serà el tercer dilluns d’aquest mes... potser ja és això. El dia s’allarga, sí, però encara es nota poc, les olives es van acabant i ve de gust anar cremant la llenya amuntegada al cobert, sempre que no s’acabi. Jornades per meditar i descansar, per agafar forces i carregar les bateries per a un any que serà intens: la mare de tots els anys!

Diumenge al matí anem a signar a favor que el Parlament de Catalunya faci una consulta al poble de Catalunya sobre el tema de la independència o que la proclami directament, i acabem amb aquest malson. A Lleida, signem a la plaça Ricard Vinyes, on un antic professor d’universitat en un primer moment em confon amb una altra persona. En retinc el nom, el cerco al Google: un personatge relativament important a Ponent... encara que no escrigui al Som. Tarda, acabo l’article, ja és fosc... somnolència.