Per motius que no vénen al cas, darrerament m’he hagut de desplaçar a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a la biblioteca de Ciències Socials. La meva sorpresa va ser quan el primer d’aquests dies, quan vaig utilitzar els serveis públics per primer cop, em vaig trobar amb el darrera de la porta plena de grafits, missatges de tot tipus de les estudiants en aquest cas, que han estat la meva distracció de tant en tant durant les meves llargues estades a la biblioteca. No em van estranyar els grafits però feia temps que no en veia, i vaig poder comprovar que les preocupacions eren si fa no fa les mateixes que hi havia quan jo hi estudiava, ja fa uns vint anys. No és una cosa nova. De fet, ja els romans, segons he pogut llegir a la Viquipèdia, ja en feien de grafits per deixar-hi missatges o consignes polítiques. Però el grafit modern sembla que hi ha un cert acord en situar-lo de la mà d’un jove, que es feia dir Cornbread, a Filadèlfia, els anys 60, quan per cridar l’atenció d’una noia que li agradava va començar a fer grafits. La premsa s’hi va fixar i va començar a encarregar-li “reptes”. Va començar una moda que s’ha estès per tot arreu. Però n’hi ha de molts tipus. Al marge de les connotacions artístiques de l’autor/a, el grafit públic per exemple busca també un cert afany d’exhibició i protagonisme, de mostrar públicament una creació. Però els grafits dels serveis públics són ben curiosos. En la intimitat d’aquell espai, quan una noia treu el bolígraf mentre està tranquil·la i concentrada i comença a escriure a la porta, els interessos són ben variats. Segons es desprèn dels missatges, hi ha qui escriu per despit amorós, és una forma de deixar-se anar i explicar allò que la fa patir, com si la persona destinatària hagués d’entrar en aquell servei a llegir-ho i pogués haver-hi un final feliç; hi ha qui escriu per pur divertiment, responent a tort i a dret a tot tipus de comentaris, amb gràcia, amb mala educació a voltes, amb frases carregades de sentiment enfront d’altres ben poca-soltes. Hi ha qui es distreu amb consignes polítiques tot i que he de dir que dels grafits que he pogut llegir n’hi ha ben pocs en aquest sentit, com a mínim als serveis de la biblioteca esmentada. Després, el que sí abunden són els missatges feministes radicals, els del tipus “Que los den, aprovéchate de uno sin nada más, no te agobies”. Ho escric en castellà, certament és la llengua amb la que n’he llegit més. I n’hi ha amb continuïtat, o amb fil conductor, aquell que es va desenvolupant com una historieta i tothom hi va posant cullerada. No és gens difícil seguir-los, la capacitat de les usuàries per trobar un espai i lligar un missatge amb l’altre amb fletxes o ratlles és increïble i malgrat el batibull de lletres i frases, pots seguir perfectament la lectura. En fi, les noves tecnologies esdevindran segurament els canals de comunicació del futur però hi ha coses que s’han d’escriure, i hi ha moments idonis per fer-ho, o no?