Dimecres al matí, tres quarts de nou, vaig a buscar un cafè al bar del costat de la feina quan em passa un noi amb bicicleta pel costat, a punt d’atropellar-me. Em giro i em fixo en el que, com a mínim, m’hauria clavat un bon cop. Porta una gorra, un xandall i una motxilla. Per la seva estatura diria que no arriba a la majoria d’edat i que es dirigeix, amb presses, cap a l’institut.

Però el noi fa un gir sobtat i es para davant un contenidor de brossa, on s’hi abalança derrapant amb la roda posterior i obrint-ne la porta. Un gest que, pel que mostren les seves accions i moviments, ja té força assimilat. Assentat al seient de la bicicleta per donar-se altura, posa el cap a dins i remena i remena, movent-se àgilment cap a un costat i altre del contenidor. Li passo per la vora, direcció al cafè, i el sento buscant i movent objectes.

Em quedo pensant que estem fent les coses molt malament. Mentre jo vaig a buscar un cafè ben calent, un jove més jove que jo intenta buscar no se què a la paperera. Alguna cosa que algú abans havia llençat. Potser, en el millor dels casos, només cercava alguna ferralla que li pogués donar alguns cèntims revenent-la després.

I després ens vénen amb la llum al final del túnel i amb els brots verds i les recuperacions macroeconòmiques que ens intenten endossar cada dia a través dels mitjans i els congressos. Potser sí que alguns comencen a veure una petita llum, però, nois, n’hi ha molts que es quedaran arraconats a les profunditats més miserables del túnel. Que la crisi fa neteja i equilibra sempre ho havia entès d’una manera, ignorant de mi, totalment diferent.