M’atanso amb la família al Cogul el primer dissabte de març, després de mirar per internet i trucar al bar del poble –molt amables- per confirmar l’horari de les visites. Arribem i ens trobem immersos en un grup d’aragonesos que no parlen lapao i les explicacions són majoritàriament en la llengua de Saragossa capital. Fem un esforç, marquem territori... les circumstàncies són les que són.

Les circumstàncies són que les pintures són visitables només gràcies a un grup de voluntaris que ho fan possible, sense cobrar un ral, per amor al poble, al país... per amor propi, segurament. Tot i així, en honor a la veritat, encara que reiteradament se’ns va advertir que no eren professionals, les explicacions van ser amenes, entenedores i de qualitat. Les circumstàncies són, també, que el centre d’interpretació de les pintures és un edifici gairebé buit –lleig pel meu gust– que encara no disposa d’electricitat... segurament en un homenatge –no volgut?– a la vida prehistòrica.

Assedegat país de contrasts: orgull per la gent amb iniciativa que ens salva la cara i vergonya per unes institucions que no són capaces de fer el mínim que cal fer per unes pintures que són patrimoni de la humanitat. Rematem amb un recomanable vermut al bar del Cogul amb una sensació, però, agredolça.