Alguns periodistes especialitzats en afers polítics apunten que un dels factors determinants en la derrota de l’independentisme a Escòcia va ser la por que es va apoderar dels vells. Molts catalans que van viure el referèndum escocès sobre el terreny també asseguren que els avis miren tot això de la independència amb un recel grandíssim. I fins i tot ara, quan la majoria d’escocesos s’adonen que els han pres el pèl, ells encara tenen els seus dubtes. Això no passa a Catalunya.

En els dos processos, en aquesta qüestió, no hi ha comparació possible. Només cal resseguir les imatges que vam veure abans i durant el 9-N per copsar el paper actiu d’aquest col·lectiu, ja sigui fent de voluntaris, ja siguin fent cues per votar.
És cert que, segons les enquestes, el seu suport a la independència és menor que en cap altra franja d’edat. Però continua sent altíssim. I és compensat amb escreix per l’activisme impagable que despleguen arreu del país. Diumenge els vam veure en tots els col·legis electorals, malgrat la tendència que tenen a ser prudents i patidors. Alguns feia temps que no sortien de casa, però sentien que no podien faltar a aquesta votació. I en molts casos es van sobreposar a totes les dificultats físiques que la vida els incomoda, amb un somriure dibuixat al rostre. Diumenge els vam veure il·lusionats i amb els ulls mig plorosos, disposats a passar pàgina a totes les humiliacions que havien hagut d’aguantar en el decurs de la seva vida pel fet de ser catalans. I la gran majoria van votar pensant en la memòria dels seus pares i dels seus padrins.

Jo també hi vaig pensar. Després de fer-ho per tots els amics que ja no hi són, vaig votar pels meus padrins, sobretot, pel meu padrí Ton, que va ser tancat a la presó de les Borges Blanques, un cop acabada la Guerra Civil, pel seu compromís innegociable amb el sindicat junedenc. L’havien denunciat injustament, acusant-lo d’haver cremat les estàtues de l’església. I va sofrir la vergonya de ser empresonat perquè no va permetre que un feixista s’emportés l’oli a casa sense haver-lo pagat prèviament.
Ara toca pensar en els padrins que van ser valents. Ara és l’hora de recordar-los. Ara és l’hora de fer un homenatge públic al tarannà lluitador de la gent gran. Moltes veus així ho demanen. Fem-ho aviat.

[article publicat al núm 385 de SomGarrigues]