Sempre s'ha dit que el que realment queda a la memòria de tot un col·lectiu no és la notícia objectiva, freda i distant, sinó l'anècdota que l'ha fet possible. Quan entren en joc el sentiment, la mirada o el somriure còmplice, aquell retall pren vida i es desa al calaix dels moments històrics. Aquesta sensació l'hem viscuda fa pocs dies a Reus. El fet objectiu ja el sabem. El Centre d'Estudis de les Garrigues rebia el premi Recercat a mans del conseller de Cultura Santi Vila. I el rebia per la seva contribució a favor de la conservació i difusió del patrimoni cultural de la comarca. La presentadora de l'acte hi va deixar la veu a l'hora d'inventariar els més de quinze anys d'activitats del CEG, feina projectada al territori i més enllà de la comarca garriguenca. Els que érem a les butaques ens referíem a la tasca anònima i voluntària de picar pedra cada dia a benefici d'un terrer que encara no disposa d'un arxiu comarcal. Curiosament, més tard, fora de guió, el conseller es comprometria públicament a tenir-lo a punt abans d'acabar l'any. Els que érem a les butaques vam arrufar el nas, discretament.

Reus, París, les Garrigues... Aquest era l'eslògan que omplia diversos racons de la capital de la Cultura Catalana per un dia. I no exagero. Mentre els visitants podien descobrir els nostres escriptors, gràcies a l'exposició La Veu de la Terra, ubicada a la planta baixa del Centre de Lectura, a l'estand dels centres d'estudis de parla catalana presentàvem -a més de material publicat de les trobades o de xerrades diverses- un plafó que projectava la comarca en l'àmbit nacional, fruit de la perseverança dels encontres d'escriptors i crítics a Bellaguarda i rodalia. Amb l'amic Isidre, qui va haver de cedir el seu vermut al conseller per qüestions de protocol, fèiem un repàs de tota la gent que havia aportat el seu granet d'arena perquè la comarca tornés a tenir un espai reservat al mapa. I és que aquests guardons no s'improvisen. Perquè tots els aplaudiments que vam rebre eren per a tots els investigadors que no hi van poder ser. Perquè, a més, es van sorprendre que una entitat amb només una vuitantena de socis esdevingués un referent per a altres centres d'estudis. Per això m'ha dolgut que el mitjà més important de la comarca no posés la notícia a la portada. Hi havia de ser per tota la feina feta a les trinxeres. Ni que fos per un dia.