Berlín. Les nits i els dies s’hi succeeixen donant-se la mà amb un somriure displicent. El que menys hi preocupa és la convexitat del temps i la desesperança a què emmena el seu pas irreparable, perquè aquí, en aquesta capital cada cop més insuportablement hipsteriana, l’hedonisme i la nostàlgia se’n van a festejar sense complexes les hores que calgui. He retornat aquesta setmana a Berlín per acomiadar-me’n. Me’n torno a Catalunya. Hi he coincidit amb la Berlinale i, com cada any, hi he gaudit d’algunes petites perles de bon cinema honest i seriós, al costat d’alguna cosa pèssima.

La ciutat està canviant moltíssim, ja fa anys, i va de mal en pitjor: Mitte i Prenzlauer berg, pedants com sempre, ara ja de manera preocupant; Kreuzberg i Neuköln. Això de l’anomenada gentrificació (procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta) fa estralls. És terrible veure com el barri de Mitte s’ha omplert d’spätis (una mena de petites botigues obertes les 24 hores) fatxendes. Un späti fatxenda és una contradicció terminològica i és el que ara hi abunda, al costat de botigues d’objectes de disseny i d’art, tot a preus impagables i de gust qüestionable.

Fa deu anys, quan vaig arribar-hi, era possible fer-s’hi camí, trobar-hi feina i viure amb delectança rabiosa aquesta efervescència cultural, tranquil·la i despreocupada que encara s’hi percep, però que, ara, es fa pagar molt cara. Hi ha, sortosament, també signes de resistència i una personalitat, la de qui s’hi ha radicat, la dels berlinesos d’adopció, la dels berlinesos de cor (els Wahlberliner) que no canvia ni canviarà. Molts se’n van. Però podran (podrem) cantar sempre, enyorats, com Marlene Dietrich, “Ich hab noch einen Koffer in Berlin”. I sabrem molt bé què diem, quan ho diem, i què hi ha al dedins d’aquesta maleta que ens hi hem deixat.