"Tot passejant lentament pels carrers que vesprejaven, m'ha colpit l'ànima, amb una violència sobtada i atordidora, l'estranyíssima presència de les coses." Així comença Bernardo Soares, heterònim de Fernando Pessoa, una disquisició que el durà a considerar la presència de Déu en tot i a discutir la comprensible dificultat d'intel·ligir que hi hagi un Déu infinitament bo que permeti l'existència del mal. Admetent aquestes dificultats, Pessoa parla de Déu com d'un rellotger que té uns plans que inclouen certes arítmies, com un poeta que escriu un vers arítmic amb fins rítmics. ¿Pot ser jutge d'un poeta qui no té afinada la sensibilitat poètica? "Una cosa és l'existència del mal, una altra la raó d'aquesta existència. (...) L'existència del mal no pot ser negada, però la maldat de l'existència del mal pot no ser acceptada. Confesso que el problema subsisteix, però subsisteix perquè subsisteix la nostra imperfecció", afegeix.

Tota la disquisició (n. 254 del Llibre del desassossec) m'ha semblat exquisida i tanmateix coixa, perquè Déu no deixa d'ésser-hi un demiürg infinitament inaccessible; un ésser d'existència ineluctable per a un intel·lecte mínimament sensible o obert però que, en la seva perfecta llunyania, només podem contemplar així, en una perenne, dolorosa, violenta distància, com qui davant d'un paisatge meravellós en contemplés la bellesa, però se'n tornés a casa sense que la commoció esclatant de la natura l'hagi interpel·lat fins al punt d'ésser-ne agraït i fins de canviar de forma de viure. Fins al punt de la conversió, diríem. "De què he de ser salvat?", em demanava fa anys un amic ateu. Potser d'uns ulls i d'un cor que, de tant mirar el món des de l'evidència del mal, prefereixin cedir l'autoritat de tota altra evidència a un atzar que fa absurd el nostre mateix viure. De viure encadenats al desassossec, a la gelor d'esperar l'adveniment cert de la fatalitat.