Els i les de la classe són alguna cosa més que un grup de nois i noies que comparteixen unes hores d’estudi. Els de la classe durant un temps ho són tot, ho van ser tot. Us en recordeu? Són els companys de vida: vas a classe però també hi comparteixes les festes –les castanyades, els aniversaris, la mona, etc.-, el cine dels diumenges, els partits de futbol, les trobades al carrer, les tardes a la biblioteca, el primer noi o noia de la classe que t’agrada, les estirades de sostenidors furtives i innocents -per damunt del jersei, ep! que ningú malpensi- quan les nenes en vam començar a portar, les files al pati abans d’anar a classe, el pare Bernat, no acabaria mai... En un poble com el nostre, els de la classe són tot això i més. Vam anar junts fins als 14 anys segur, després algú es va despistar anant fora a estudiar i amb el tema en aquella època de BUP o FP, alguns ens vam separar. Després es van incorporar els nois i noies a l’Institut de les Borges dels pobles del costat i el cercle va canviar, però els de la classe sempre seran els de la classe. Aquest dissabte ens trobem els de la classe dels frares de la generació dels 70, els que ara en tenim 40, vaja. Poca broma! Ens vam trobar fa una dècada i ara hi tornem. I segur que farem fotos i veurem algun powerpoint de fotos antigues... però si tanco els ulls i hi penso, puc fer la foto ara mateix i me’n deixaria molt pocs. Vam viure tot tipus de moments, molt divertits i també molt tensos, clar que sí, ja de petits i jovenets no sempre tot són flors i violes, alguns et cauen més bé que altres, lògic, i fas més amic a uns que a altres, i sempre hi ha algun o alguna líder, en fi, que no t’ho fa passar bé... però amb els anys i la distància tot es posa al seu lloc i te n’adones d’allò que és important, de la simplicitat de les coses, de la lleugeresa de la vida i del carpe diem. No sé quants hi serem, i algú hi faltarà, això segur, perquè no ha pogut ser-hi o perquè ja no hi és, com el nostre Eusebi, però hi serà igualment entre el record i entre tots nosaltres perquè era dels de la classe, i això és per sempre. I si alguna cosa passarà és que riurem i molt, i reviurem un munt de moments al marge de posar-nos al dia i veure’ns les cares i les panxes i les canes. Però d’alguna forma ens sentirem altre cop dins del grup, de pertinença a alguna cosa que és nostra, a un grup que no té estatuts, ni té president, ni té junta, ni es troba de forma ordinària... però té una entitat i una identitat que ningú pot qüestionar. I en forma part qui en forma part, i prou, ni un més ni un menys.

La vida ens porta d’aquí cap allà i perdem el contacte sempre, però algú em deia a la feina, ahir: “què fas el cap de setmana? Doncs tinc un sopar dels de la classe de tota la vida, del poble...Quasi s’acaba l’any i no el fem però per aquest motiu vull agrair més que mai que alguns de nosaltres s’hi hagin posat i hagin decidit esmerçar-hi recursos i esforços perquè ens trobem. Els de la classe dels frares dels 70.

No us oblidaré.