Diumenge passat, dia de Nadal, els garriguencs vam tributar un altre homenatge al President Macià en ocasió de l’aniversari de la seva mort, esdevinguda l’any 1933. És, sens dubte, el president més admirat, estimat i jo diria que enyorat. I ho és per diversos motius que no s’escau glossar avui aquí, tot i que cal recordar que encara no hem pogut anar més enllà de la restauració de la Generalitat i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, que ell i els qui l’acompanyaven van aconseguir en un gest d’audàcia insòlit i llegendari.

En el llenguatge i l’imaginari de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i la legió d’advocats de l’Estat i fiscals que la secunden, Macià avui seria considerat un autèntic delinqüent i estaria processat i condemnat per sedició. Perquè, de fet, allò que va fer no va ser altra cosa que un desafiament en tota regla a la legalitat vigent per tal de saltar-se-la amb coratge i proclamar la República Catalana. Si en lloc d’aquest gest valent obeint el sufragi popular que reclamava canvis en profunditat, Macià hagués optat per demanar de negociar amb els qui dirigien l’Estat una reforma per tal d’assolir l’autogovern, què creieu que hauria succeït ? No ho sabem, és clar, però sí què sabem que tots els altres intents protagonitzats amb anterioritat per la Lliga Regionalista o altres forces polítiques, amb un objectiu semblant, van fracassar mentre provaven de negociar i pactar infructuosament.

Macià va desobeir frontalment la constitució i la legislació espanyoles, que definien Espanya com un estat monàrquic, centralista, confessional i reaccionari, perquè eren tremendament injustes, no responien a la voluntat popular i convertien Catalunya en una terra sotmesa. Macià i els qui el seguien sabien prou bé que la llei mai no pot ser el fonament de la democràcia ni de la llibertat. De fet, de lleis n’hi ha i n’hi ha hagut de totes menes, i les dictadures han estat les primeres a dotar-se de cossos legislatius prolixos per tal de justificar els seus abusos i la seva repressió. Perquè sovint la legitimitat que un règim oprobiós no pot aconseguir a les urnes o al carrer, l’aconsegueix legislant profusament. Totes les grans causes, absolutament totes, s’han hagut d’enfrontar a lleis i constitucions discriminatòries, injustes i sectàries. Quan la humanitat ha volgut avançar per bastir un món millor no ha tingut altre remei que ignorar lleis que impedien el vot femení, la igualtat racial, la llibertat de culte, la llibertat d’expressió, el dret de sindicació, el d’utilitzar la llengua pròpia o el d’autodeterminació de les nacions. Tots aquets drets bàsics, imprescriptibles i inalienables, sempre han topat amb règims i governants que no els han volgut reconèixer al·legant que les seves lleis sacrosantes no ho permetien. Perquè la llei, sovint, és el darrer refugi dels opressors. Tant si han esgotat els altres mitjans com si no ho han fet, branden la llei per tal de perpetuar el seu poder infamant i despòtic en contra de la voluntat de la majoria o en contra del dret natural que empara les persones i els pobles.

La rècula de polítics, magistrats, fiscals i tertulians incendiaris que neguen el dret de Catalunya a celebrar un referèndum, esmenten la Constitució i la resta de llei concordants. No s’adonen, però, que usant la Constitució per barrar el pas al dret dels catalans a votar si volen constituir una república catalana sobirana, a qui deslegitimen és a la mateixa Constitució, perquè ja no hi cap l’anhel de llibertat del nostre poble. Cada cop, doncs, que interpreten i apliquen la Constitució com els dóna la gana, en surt més mal malparada i perd més suports. En nom d’aquesta Constitució, que ja ha deixat de ser nostra, poden processar i inhabilitar polítics, suspendre institucions o anul·lar les lleis del nostre Parlament, certament. Però cada cop que utilitzaran el seu estat de dret per reprimir i anorrear els nostres drets més pregons, ens legitimaran més per rebel·lar-nos-hi, fins que desobeir massivament esdevingui no només una potestat sinó un deure cívic i ètic inajornable. Fins que en un gest de dignitat col·lectiva ens decidim a fundar la república que el President Macià va somiar, alhora que aprovem la nostra pròpia constitució. La constitució que consagrarà la pàtria políticament lliure, espiritualment gloriosa, socialment justa i econòmicament pròspera per la qual ell tant va maldar.