Les nostres tradicions van quedant oblidades. Avui en dia sorgeixen noves idees vingudes de fora que s’imposen per sobre de les nostres. Al novembre, per Tots Sants, sempre havia estat la castanyada. Tothom menjava castanyes i panellets. I ho acompanyaven amb mistela i moniatos. Era el menjar típic de la festa amb productes de la terra. I, en el camp de la fe popular, es portaven flors als cementiris on reposaven els nostres avantpassats. Tot això es comença a substituir per la festa del Halloween, amb disfresses, carbasses amb espelmes dins i la por com a atracció de masses.
Per Nadal un home gros, amb barba blanca i vestit de vermell enfilant-se pel balcó, vol entrar a les nostres cases. Vol substituir aquell tió que posàvem a les llars de foc. Normalment era el més gros, el tronc que l’avi tenia al corral. Durant molts dies li donàvem de menjar, fins que el dia de Nadal, ben tapat, els més petits cantaven la cançó tot clavant-li cops de bastó. Després miràvem el que ens havia cagat, i sempre hi havia una sorpresa o altra. Que n’eren de bons aquells dolços! I sembla que faci la competència a una de les nits més màgiques de l’any, la nit de Reis, en què els somnis dels més petits es fan realitat. Aquella cavalcada, aquells llums i principalment els regals que tots il·lusionats esperen des de fa molts dies.
Mesos després arriba el carnaval, festa on -com diu el refrany- “tot s’hi val”, les disfresses, la burla de tot i de tothom. I més tard, la Setmana Santa, el diumenge de Pasqua, les caramelles que anuncien el gran dia i l’arribada de la primavera. Abans d’incorporar-se de nou a l’escola, el dia de la “mona”, aquest pastís tan original que els padrins regalen als seus fillols. I encara més: Sant Jordi, la festa de l’amor, de la cultura amb roses i llibres. I amb l’arribada del solstici d’estiu, una altra nit màgica: la de Sant Joan, les fogueres, la coca, la revetlla i l’alegria de la calor.
I durant tot l’any, en menor o major intensitat, els pobles mantenen els aplecs a les ermites i gaudeixen intensament de les festes majors en què la gent es vesteix amb les millors gales i és el retrobament de familiars i d’amics que viuen fora.
Totes les festes tenen un caire religiós. Quan el cristianisme va instaurar aquestes festes les va adaptar d’altres que eren més antigues, algunes de les quals eren d’origen pagà. Vulguem o no, les nostres arrels són cristianes i totes les nostres festes, avui en dia, les celebren els que són creients i els que no ho són, però són les nostres, les de la nostra terra. El que ve de fora s’ha de respectar però no hem de permetre que passi al davant de les nostres.
La nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra nació s’han de mantenir des de baix. No hem de permetre que ens ho canviïn. La pèrdua de les nostres arrels comporta la renúncia a la nostra identitat. Siguem fidels a les nostres tradicions.