Aquesta tarda he anat amb el Comissari fins a Torrebesses, a uns 17 quilòmetres d'aquí, passant pel Soleràs i per Granyena, pobles simpàtics, perduts en la immensitat de les oliveres i els ametllers que ocupen per complet aquesta comarca de les Garrigues.
Pere Tarrés i Claret. El meu diari de guerra, 1938-1939. (2004)
Si no fos per l'olivera, amb el seu protagonisme indiscutible al llarg i ample de la comarca, l'ametller fóra l'arbre i el cultiu icònic de les Garrigues. La seva fase generativa, és a dir, aquella en què apareixen els seus òrgans reproductors (flors, fruits i llavors), abraça el bon temps de cap a cap. Per una banda, l'adveniment sobtat de l'espaterrant floració anuncia la prompta arribada de la primavera, tot desafiant les darreres nits frescals i, tal vegada, alguna gelada tardanera. Aquesta valentia i precocitat de l'ametller ha estat assenyalada per grans poetes. Així, dins del poemari Brins d'espígol (1896-1902), que sorprenentment va romandre inèdit fins a la seva inesperada aparició l'any 1977, Jacint Verdaguer va lloar-lo de la següent manera: "Jo et miro / i admiro, / florit ametller, / que goses / cobrir-te de roses / pel mes de gener. / Si ve una gelada, / ta blanca florida / quedarà marcida / com herba segada. / Mes tu hauràs florit, / i, a l'infinit, / devota jardinera, / l'hi has dat la flor primera. ('Ametller')". Pocs anys més tard, en l'antologia poètica Les disperses (1904), on es recullen traduccions de Goethe i poemes originals, Joan Maragall exclamava: "Ets la pau que s'anuncia / entre el sol, núvols i vent... / No ets encara el millor temps / però en tens tota l'alegria. ('L'ametller')". Per l'altra banda, la recollida de les ametlles, el seu dolç fruit, conclou a finals de setembre, quan la calor estival comença a abandonar-nos gradualment i s'esdevenen els primers xàfecs tardorencs.
La floració de l'ametller, com la del cirerer o el pruner, és tan bella com efímera. Un cop les flors són madures, ben obertes, fins la brisa més suau pot fer caure'n els pètals, que voleien gràcilment. Al Japó, des de temps remots, existeix una veritable fascinació per aquest fenomen floral, formós i fugaç a parts iguals. El Hanami, literalment "contemplació de les flors", és possiblement el festival més popular de tot el país, consistent a gaudir de la florida del sakura, el cirerer ornamental. La fascinació per les flors és quelcom universal. Mossèn Cinto, en aquest sentit, a un esborrany de pròleg per a l'esmentat Brins d'espígol, va escriure: "L'home nasqué en un jardí, lo del paradís terrenal. Serà per això que l'hi agraden tant les flors? [...] Totes les ventures i felicitats se quedaren allí. Solament les flors... l'acompanyen... per fer-li recordança de la immensa ditxa perduda...".