La persona afectada no en parla tot i que, si ho supera, de vegades galleja o amenaça que ho repetirà. Els familiars ho acostumen a amagar o, com a molt, en fan una dèbil referència. Els mitjans de comunicació en destaquen l'abans i el després però, per norma, mai el com. Fins fa quatre dies, la jerarquia eclesiàstica els negava allò que els pertocava com a persones. Els tractats mèdics s'hi refereixen com a malalts mentals que s'han d'observar i medicar. Els qui ho han intentat (de debò, no per cridar l'atenció) són etiquetats de per vida, cosa que, tractant-se del tema, ja és trons. Als seus antecedents mèdics, policials o judicials, entre altres, sempre els constarà una línia marcada en vermell: vigileu, teniu al davant un perill en potència.

Tot i l'estigmatització pública i privada, i encara que s'intenta amagar, de suïcides sempre n'hi ha hagut. I sempre n'hi haurà. Els procediments per aconseguir-ho són diversos, igual que diversos són els nostres pobles. Una casuística diferenciada que la cultura popular garriguenca ha individualitzat amb un malnom, que ha superat l'elecció íntima i personal de l'acte suïcida per incloure tots els habitants del municipi. Tradicionalment, Arbeca és el poble de la patacada per culpa, o a causa, que tots els seus suïcides s'han disparat amb una arma de foc. Juneda és el poble dels budellers, epítet donat pel persistent recurs de tots els seus suïcides a usar com a instrument finalista el tren, tant el convencional com el d'alta velocitat, amb la tremenda evisceració que la maquinària deixa al llarg de les vies. A les Borges, el poble dels penjats, prové del repetitiu i únic recurs a l'estrangulació per penjament. Sembla que, per ara, a cada poble els mètodes s'han mantingut, diferenciats i sense variacions. Si els modifiquen, segur que la saviesa popular estarà a l'altura de les circumstàncies.