Es diu que, abans que morir de pena, sempre és preferible morir de riure o d'una fartanera. Aquesta darrera opció, normalment, és voluntària, com a la pel·lícula italiana La grande bouffe, protagonitzada per Marcello Mastroianni. Pel que fa a morir de riure, sembla que no és un final volgut. Quan a un li agafa un atac agut de riure, el cervell rep sang en excés i s'inflama, tot comprimint certs punts que, en casos extrems, poden causar una aturada cardíaca o l'asfíxia. Morir de riure és un decés infligit inconscientment per la pròpia persona i no consta que es pugui acabar així de forma intencional. Ni tan sols administrant el gas de riure (òxid de dinitrogen) es pot causar la mort atès que, encara que provoqui certa eufòria riallera -s'usa amb aquesta finalitat en festes de joves-, el seu ús principal és l'anestèsic. Tampoc no funciona fer riure com a mètode mortal de tortura, ja sia amb plomes que freguen suaument el cos nu o amb les plantes dels peus untades d'aigua salada i llepades per una cabra.

Que morir de riure sigui un succés plàcid ho corrobora l'esposa d'un anglès que va passar a millor vida mentre veia una sèrie còmica a la televisió. La ja vídua va enviar al programa una carta d'agraïment per haver donat al seu marit, que patia del cor, un final tan plaent. Segles enrere, el 1410, el cortesà Antoni Tallander, a qui també anomenaven mossèn Borra per les seves dots innates de bufó, ho féu tant bé que, segons els rumors, va provocar que Martí l'Humà morís de riure. Com que havien mort els seus quatre fills, amb la fi del monarca també s'extingí la dinastia del Casal de Barcelona, s'acordava el Compromís de Casp i s'escollia com a rei de Catalunya el castellà Ferran d'Antequera. El monarca potser va morir feliç però, per als catalans, el seu traspàs ha estat, pels segles dels segles, fatal.