De vegades, quan veig algun nen (o jove) muntant un número per quelcom absurd, em pregunto el perquè de tot plegat. Al principi penso que és cosa de la canalla o l'adolescència, però automàticament penso en l'educació. Culpa de l'educació formal, no formal o informal? En aquest cas poso pares i mares al punt de mira.

Abans de continuar, sapigueu que parlo des de la ignorància perquè no tinc ni idea del que suposa ser pare, però crec que tinc una visió objectiva prou clara per reflexionar sobre aquest afer. Per una banda, hi ha gent molt preparada en tots els sentits en què pot estar preparat un adult com en maduresa, valors, estabilitat... que no s'atreveix a tenir descendència. És un parer que podria decebre però és digne de ser respectat.

Per altra banda, hi ha persones amb cert grau d'immaduresa o inestabilitat que sí que es llencen de cap a la piscina per tenir fills, una visió contraposada a l'anterior que també mereix respecte, sense negar, però, que la decisió no sembla encertada. Aquest segon cas penso que està dins una roda en la qual els fills acaben generant més conflictes que els pares, i aquests tindran fills que també aniran a pitjor. I ara ja no parlo de muntar un número, sinó de fracàs escolar, tràfic de drogues, violència de gènere… Potser culpar els pares és una conclusió excessiva, però crec que si a casa s'educa amb uns mínims valors, és menys probable passar-se la vida rebolcant-te en el fang.