Tal com ha quedat palès les darreres setmanes, Catalunya viu una seqüència d'esdeveniments que s'interpreten de forma diferent. Malgrat que respecto que cadascú té les seves pròpies perspectives, no puc arribar a comprendre com pot ser que es digui que el govern català es salta la democràcia, emula una dictadura, incompleix la llei... quan tot el que està duent a terme és complir un mandat, precisament, democràtic. Un estat maleït per la corrupció i marcat per una transició tèrbola no és un àrbitre vàlid per menystenir un procés amb la voluntat absoluta de dialogar, respectar els drets humans i emparar-se en les lleis que calgui per executar l'encàrrec del seu poble. A què vénen tantes amenaces?

El problema de fons, realment, és la incapacitat que tenim les persones per afrontar la realitat. Si el govern espanyol fos sincer i anés de cara, reconeixeria que Espanya necessita Catalunya i a partir d'aquí buscaria mecanismes per aconseguir un encaix entre ambdós països.

Però la realitat és una altra, i som els catalans els que plantem cara a la situació de brutal maltractament financer, polític i social al qual estem sotmesos, i ho afrontem amb un referèndum carregat d'il·lusió i esperança. Per això, com deia Joan Maragall, a un país que ha desaprès d'entendre en els seus fills, diem adéu, Espanya!