Us en recordeu d'aquell joc de quan teníem 4, 5, 6 anys...? Corríem, corríem, corríem pel pati dels Frares o pel Terrall... per sobre una línia pintada o imaginària, ens perseguíem, però si aconseguíem arribar a aquell quadre blanc i hi entràvem d'un salt, ens hi plantàvem i ja està, salvada, cridàvem fort "Casa!". I ningú ens podia fer mal. Havíem guanyat aquella partida. Poc intuíem que sempre ens perseguirien i sempre estaríem buscant casa. No us passa encara? Quantes pors, a la feina, al carrer, en un examen, en un acte públic, en un comitè de direcció, davant el client, davant els mitjans de comunicació, amb la teva parella... Quantes vegades al dia no teniu la necessitat de buscar "casa"? Un de cada 4 nens i nenes està aterrit/ida d'anar a l'escola, són víctimes de bullying, és a dir, d'insults, de manca de respecte, d'humiliacions per part d'altres nens i nenes... Aquesta xifra, si la traslladem a les Garrigues, a cadascun dels nostres pobles, de quants nens i nenes parlem? Però és que ja de grans, allò es transforma en mobbing o assetjament per qualsevol tipus i durant el 2015 es va disparar un 60%. Ens fem grans i continuem tenint la necessitat de buscar "casa". Cada matí una noia es vol asseure amb nosaltres al tren, perquè diu que hi ha un grup de joves que la insulten quan va sola. Però una companya de feina, una directiva amb molts màsters, de tant en tant entra al meu despatx, tanca la porta, respira i jo sento que per ella és "casa". De veritat que no hi podem fer res?