Escriure aquests dies sobre l'actualitat és quasi impossible, els esdeveniments se succeeixen a un ritme trepidant i quasi minut a minut canvia; canvia per a mi però per a altres persones no, no de forma conscient. Asseguda al tren, observo una dona al meu davant fent el sudoku de torn; escric al grup de WhatsApp del cafè del matí que avui a les 7 de la tarda aniré a concentrar-me davant el Parlament i una de les companyes em diu "per què, què hi ha?" Un company de feina se sorprèn de veure'm tan capficada aquests dies... i m'adono de forma conscient i plena que la realitat no és única, ni molt menys, que hi ha moltes maneres d'entendre-la, de viure-la, i que cal no només respectar-ho sinó, sobretot, acceptar-ho. Això és el que he après jo. Em penso que tothom és presa de les emocions com jo mateixa, que van de la decepció a la il·lusió, de la convicció al desengany, de la ràbia a la tristesa, de la llàgrima al som(riure)... però no és ben bé així, tot es legítim, i tot construeix. Això sí, aquest batibull d'emocions pot confondre's amb la confusió i persones del meu entorn reaccionen amb pèrdua de confiança i seguretat. I estic esgotada de continuar amb els ànims amunt, d'animar aquestes persones, de creure fermament en allò que no sabem però que comprenc que no hem de saber... més que mai benvingut sigui el cansament pel compromís, i mai aquests pols tan oposats havien estat tan junts alhora. Emocions canviants però compromís ferm. Milers de persones avui a les 7 seran en milers de llocs però jo seré davant el Parlament. De moment...