A Cervià, alguns veïns residents en habitatges situats en sòl no urbanitzable reclamen a l'Ajuntament una sèrie de serveis de condició urbana; concretament, enllumenat públic i la recollida de la brossa. A això s'afegeix, no ara però si en el passat, la millora dels accessos. Si una Administració, en aquest cas un ajuntament, hi accedís, per dir-ho planament, estaria cometent un greuge respecte els residents al nucli.

La raó principal per construir un habitatge en sòl rústic és el preu. No és el mateix una parcel·la en sòl urbà que una en sòl rústic. Pel cap baix, la diferència és d'1 a 10. En un es paga per metre quadrat, en l'altre per hectàrees o jornals. Per què la diferència? Entre altres raons, perquè als pobles hi ha instal·lades unes xarxes de serveis i els carrers estan urbanitzats, i això s'ha anat costejant al llarg dels anys, per part dels ajuntaments i també, de forma indirecta o directa, dels veïns. Per això, edificar al mig del no res resultava d'entrada molt barat. Ara bé, després, al cap del temps, és quan afloren les incomoditats. I llavors hom reclama, per exemple amb l'argument que també paga impostos. Quins impostos? L'IBI. Està clar, aquest el paguen totes les construccions en funció de la naturalesa de l'immoble. Però això no té per què equivaldre que una construcció al mig del terme hagi d'equiparar-se en drets a aquelles que, a còpia de molts anys, han anat accedint a la xarxa de serveis que disposa un nucli urbà i que és la que explica principalment el preu del metre quadrat.

Difícilment cap particular, però tampoc cap ajuntament, té capacitat per assumir el cost que tindria urbanitzar d'avui per demà aquestes zones rústiques. També és cert que alguns ajuntaments van fer la vista grossa quan el fenomen dels habitatges il·legals va tindre la seua època forta. Ara toca conviure-hi i pagar-ne les conseqüències. En tot cas, consolidar-les, lluny d'apaivagar el problema, com s'ha vist en altres comarques, el faria més gros.