L'Avant duia un retard considerable, de manera que per no fer-nos perdre més temps ens van reubicar al proper tren. Vam seure allà on vam poder. A mi em va tocar al costat d'un senyor que, val a dir-ho, feia goig. Es deia (i es deu dir encara) Joan, i viu entre Lleida i Tarrés, d'on és original. M'explicava que li agrada passar desapercebut, que ara la seva il·lusió són les nétes, i que li sembla que el món no va massa bé. Em va voler ensenyar, tant sí com no, el petit poble garriguenc des de la finestra del vagó. I el vam veure; va ser vist i no vist, però el vam veure, i me'n va explicar anècdotes. El Referèndum va ser el darrer tema de conversa. Si les coses no han canviat, Joan no porta intenció d'anar a votar. Vaig procurar fer-lo canviar de parer, però em sembla que els motius que li vaig esgrimir li van semblar més petits que Tarrés. Tanmateix, sigui quin sigui el resultat, Joan seguirà fent el dia a dia amb normalitat. La seva decisió haurà estat vinculant, com gairebé tot a la vida.