Els atemptats em van enganxar de vacances a Berlín visitant la Glòria, una amiga catalana que viu allà. Assabentar-me dels fets de la Rambla em va generar un nus a la gola primer i una plorera gairebé incontrolable poc després. Com sabeu visc a Barcelona i em pensava que ja tenia assumit que tard o d'hora això passaria, però el meu organisme es va encarregar de deixar-me molt clar que no estava ni mig preparat per una cosa així. Mentre la Glòria, que vivia a París durant els atemptats del Bataclan, intentava consolar-me, jo no podia fer més que envejar la seva sang freda i preguntar-me per què collons em sentia així, desconcertat, tot d'una vulnerable. En les hores posteriors, aquesta no seria la única reacció inesperada amb què em sorprendria a mi mateix. L'endemà tornava cap a casa, i tot fent cua esperant per enlairar-nos amb dues hores de retard, un grup de nois amb aspecte de musulmans, lluny de l'empipada general, no para de fer broma i riure sorollosament. M'agafen ganes de demanar-los que parin, d'escorcollar-los no fos cas que vagin carregats d'explosius, fins i tot un desig tan utòpic com primari de clavar-los un bon mastegot. De sobte ja no sé ni qui sóc ni per què un neandertal racista ha pres el comandament del meu cervell. Finalment aterrem, i una de les primeres imatges que em regala Barcelona és un altre noi aparentment musulmà, passejant nerviós d'una punta a l'altra de l'andana del metro, amb una samarreta amb la inscripció "FCK ISIS" (més o menys, "a la merda Estat Islàmic"). Una part de mi ho celebra i l'altra no pot evitar pensar si no la porta, més que per convenciment, per guanyar-se les simpaties dels occidentals. No el culparia pas si fos així: clamem no tenir-ne, però tots tenim una mica de por. I el que més hem de témer alguns no són els dimonis que vénen de fora, sinó els que viuen hivernant dins nostre, esperant l'ocasió per omplir d'odi les nostres vides.