Una mostra clara de la capacitat humana per carregar-se tots els seus propis intents de progrés la trobem al revisar aquella famosa idea sorgida de la ment de Montesquieu: la separació de poders com a eina per evitar que aquests caiguin en unes úniques mans. En aquells temps revolucionaris els citats poders eren tres: executiu, legislatiu i judicial. Potser us costarà de distingir els dos primers perquè ja fa molt de temps que de separats en tenen poc o res. El judicial sí que té uns caps visibles diferents als del govern, els jutges, però en tindreu prou amb deu minutets de posar el 3/24 per veure que als magistrats que regeixen els nostres destins com a poble només els falta portar el logo del PP al pit. El pas del temps ens ha portat dos nous poders que, oh sorpresa, també són cada dia menys independents: el cinquè, Internet, encara està resistint-se, però el quart, els mitjans de comunicació clàssics, ja ha caigut de madur, i en un Estat punter a fracassar com el que ens ha tocat viure, més que enlloc. Ja sigui perquè els seus directors són afins al govern o perquè per mantenir subvencions han de ballar al so que aquest marca, el 95% de diaris, ràdios i canals espanyols han eradicat qualsevol rastre de crítica a Rajoy i els seus per molt que robin, peguin i matin (recordeu el comptador de morts als voltants del cas Gürtel), mentre s'han concentrat a intensificar la caça i captura desinformativa contra tot allò que té a veure amb Catalunya, alimentant així un odi visceral entre la població pràcticament irreparable. Nosaltres tampoc estem lliures de culpa: la Corporació Catalana va fer-se tan seva l'eufòria nacionalista del Procés, que ara es troba a faltar la crítica als polítics que ens van prometre deslliurar-nos d'un Estat hereu del franquisme, però que s'han fet enrere just quan aquest a començat a actuar realment com a tal: es veu que ho tenien tot previst... menys que passés el més obvi.