Tant temps esperant, tant temps ensalivant per l'oli del raig, i resulta que, quan arriba Nadal, ja l'hem avorrit. Aquell oli verd, espès, aromàtic i torbador de principis de novembre ha perdut la frescor, la picardia, la capacitat de sorprendre el paladar. I resta un oli bo, correcte, fiable.

Però només per uns dies. Perquè ben aviat es comencen a formar, al cul de la garrafa, l'ampolla o el setrill aquelles espirals marronoses que anuncien la solada. La solada, el símptoma inequívoc que l'oli del raig s'ha d'acabar sí o sí. Perquè cada dia que passa perd, té menys substància, es torna un producte depassat.

Què n'hem de fer, llavors, de l'oli del raig? Per ventura l'hem de llençar? Per als que hem estat educats en la cultura d'aprofitar el menjar, això és més que un pecat mortal. O potser l'hem de colar? Feina de mal fer, pesada i enganxosa. Hem de cuinar estofats i fregir platerades de patates? Les goles se'n ressenteixen, de tanta oliada. El reciclem i el portem al contenidor d'olis? -per cert, quin contenidor d'olis? Hi ha recollida d'olis usats a la salvatge garriga?

Posats a dir, podríem barrejar-lo amb l'oli de l'any passat i vendre'l als italians. Els diem que l'hem obtingut d'una nova classe d'oliva, l'arlequina, que evoca els efluvis dels carnavals de Venècia. I ells, que no en pleguen res, d'oli, segur que se l'empassen.