Ahir a la nit a #TV3. Sense diferències de res, ni de sexes, ni d'edats, ni econòmiques, ni religioses. Una dona plora mentre dóna el pit al seu nadó i espera silenciosa el seu moment; una padrina amb cadira de rodes emocionada mira al seu voltant, amb la tranquil·litat i serenitat de qui ja ho ha fet tot; un home dóna instruccions a peu d'escala; el silenci sobtat de milers de persones; hostilitat d'uniformes i armes; dispars; persones ferides; rialles; emocions; cants; resultats compartits des d'un balcó; persones darrera reixes; escoles-presó; escoles-violència; periodistes; càmeres i mòbils; una dona que no pot caminar és portada en braços pel seu company fins a destí; no, potser és un voluntari; milers i milers de persones voluntàries; serietat; honestedat; wifi; capses de plàstic, urnes d'esperança; injustícia; drets; llàgrimes; carrers; matinada; nit sense dormir; aplaudiments; barreres humanes; força; ... hi érem, aquell 1O hi érem. Hi serem sempre, ja no es pot esborrar. Existim perquè no ens deixen, parlem perquè ens volen silenciar, vivim perquè ens volen... com era... decapitar... som perquè no volen que siguem... ho tenim tot al nostre favor. El sol es pon, la nit s'imposa, una tristor immensa envaeix el defora, un coratge sense límits ens envaeix per dins, però ja mai serem iguals, aquelles hores ens han canviat. Un home puja al cotxe i se'n va, un grups de joves caminen mentre xiuxiuegen, una parella s'abraça, la padrina ja fa estona que ha marxat, el nadó dorm, els uniformes ja no hi són. 2.286.217... fantasmes. L'1 d'octubre serà sempre l' #1-O.