Quan el res ja és quelcom; quan poso nom al tio amb el qual surto; quan el divendres ja no és el principi d'un abisme de solitud sinó la porta a moments intensos i plens; quan ja camines vora el mar amb un somriure que no t'abandona; quan al capvespre seus al tren serena, amb les cames creuades i amb aquella condescendència que atorga l'arribada dels 50; quan puges més d'una foto a l'insta; quan ja no tens migranya; quan renoves vestuari de gimnàs; quan esperes el nou capítol de Big Bang; quan passes 4 hores amb una amiga parlant de tot i no d'allò; quan penses en unes vacances; quan vas al Depiline; quan ja no et fas una cua per sortir al carrer; quan mires unes Skechers noves; quan intentes fer una foto a la lluna plena; quan et fas una xocolata calenta; quan comproves si ja han instal·lat els xiringuitos de la platja. Em fa mal pensar i gaudir d'alguna d'aquestes coses. Perquè l'infern a Síria no acaba; perquè milers de nens i nenes no tenen un futur previsible; perquè el meu petit país està mancat de llibertats i justícia; perquè hi ha dones a les quals lapiden, se'ls nega una formació o no les deixen anar en bicicleta i conduir un cotxe; perquè milers de persones moren cada dia al fons del mar mentre lluiten per l'opció de viure; perquè ens roben els diners, o senzillament ens ho roben tot; perquè el bullying és a l'ordre del dia; perquè molta de la nostra gent gran malviu; perquè permetem el mal. Em fa mal quan puc fer tan poca cosa... mentre em permeto un somriure.