Vist el desastre al qual s’ha vist abocada una força política en les darreres eleccions nacionals al Parlament de Catalunya, potser ja va sent hora que des del primer fins al darrer dels implicats facin un acte de contrició i confessin públicament els seus pecats, personals i col·lectius. La magnitud de la tragèdia és tan gran que tot amagar el cap sota l’ala no ens durà més que a agreujar el problema i portar a noves derrotes, que faran que l’objectiu d’assolir la independència d’aquest país sigui cada vegada més llunyà.

Sobta, almenys a mi, veure com algunes organitzacions són capaces d’allunyar-se tant i tant de la seva base natural de votants per anar a per anar a pescar en aigües absolutament estèrils o ja ocupades per altre vaixells. Vaig avisar que la bona gestió en el món local o comarcal no seria en absolut suficient per maquillar la imatge de desunió i falta de contundència en la política nacional. Al resultats em remeto... i em permeto recordar que no són -mai- els votants els que estan equivocats.

Hi ha alguns elements menors de disculpa. L’ independentisme no disposa de cap gran mitjà de comunicació que el recolzi clarament. Cert, però no podem demanar que una empresa periodística, amb un capital econòmic al darrere, recolzi una opció que s’entesta en autoaniquilar-se.

És a dir, ni els votants ni els capitals no són els culpables. Simplement no s’han fet bé les coses, gens bé, però de les derrotes se n’han d’extreure les grans lliçons. Sang, suor, llàgrimes, dimissions, regeneració democràtica i independència!