Sempre que puc m'arribo al tros on tenim una cabana de tàpia. La parra, el pi i els rosers li fan companyia. No gaire lluny hi ha la renglera d'arbres fruiters, els plançons d'oliveres i la llenca d'alfals i d'ordi. Majestuós, al fons, s'aixeca la silueta del noguer. I a recer del mal temps, hi ha una eixida que mira cap a l'heura que s'enfila per la teulada. A tocar de la cabana hi ha una banqueta de pedra, lloc ideal per contemplar la posta de sol. Aquí, després de regar, de collir o d'arrancar les males herbes, hi passo moltes estones. És el meu espai de desconnexió de les pantalles diàries. Hi puc estar sense fer res o simplement llegint un llibre. I això no té preu.

Fa dies hi vaig llegir una novel·la sencera. No podia trobar un lloc millor. Porta per títol Tros i és una creació del gracienc Rafael Vallbona. Parla dels silencis rurals. Un silenci de societats en miniatura, encara més si són rurals, que l'autor ha esmicolat en la ficció a través de la incomunicació entre un pare i un fill. El relat -allunyat de la típica novel·la policíaca- passa al poble d'Alcastrer, un no-lloc enmig del secà, terra de frontera entre el pla de Lleida i les Garrigues. La boira hi té un paper central. La toponímia és mesuradament ponentina i garriguenca. Hi anotem les referències inequívoques a la pista del Cogul, a la vall de Baladró, no lluny de l'Albagés, a la partida de l'Estanós, on hi ha la granja i la finca de cal Pellancos, al pantà d'Utxesa, al camí de Granyena, a la comissaria de Lleida, "entre la plaça d'Europa i l'hospital de Santa Maria" o al pis llogat pel sotsinspector Andreu Vidal al passeig del Canal de Mollerussa. Conscientment ha descartat transcriure la variant dialectal, tret d'alguns termes concrets, perquè s'arriscava a fer un Lo Cartanyà o una mala imitació del Catarella del Camilleri. I et situa en un entorn lleidatà quan saps que el crim comès sortirà al Segre i a La Mañana i que encara surten de nit a vigilar les granges els voluntaris que formen part del sometent. És l'ahir i l'avui d'un poble, com n'hi ha a la comarca, que té un problema endèmic: "Tots els pagesos i ramaders som gent gran. Els joves no volen treballar al camp; és massa dur. El secà a penes dóna per viure. D'aquí a quatre dies tots al forat i el poble buit".

Tot i el pessimisme còsmic inevitable que s'hi destil·la, el llibre t'atrapa a mesura que avança la història. Hi ha un cert misteri encobert ja que "els silencis trencats sempre porten mals auguris". El poble ha perdut. Per sort, més enllà de la pèrdua personal, el tros no perd perquè "a la terra no se la venç mai". Realitat o ficció? En tot cas, molt recomanable, al tros.