He sentit comentaris que feien pensar en un estat d'ànim de dubte. Vols dir que ho aconseguirem?

És cert que hem anat participant en tota mena d'actes de reivindicació i en manifestacions per proclamar la voluntat de ser lliures dins un estat propi. Ens pot semblar que nosaltres hem complert la nostra part, però que el Govern i els partits que li donen suport no fan tot el que els pertoca. Tenim dret a preguntar-los: i ara què? Però la mateixa pregunta ens l'hem de fer cada un de nosaltres.

"Estem certament en un  moment complicat, i per això no és el moment del desconcert, sinó de la concertació; no és el moment del desànim, sinó de la reafirmació; no és el moment de la dispersió, sinó de construir la cohesió social més forta." (Muriel Casals, 14-06-2010)

A la temptació del desànim -que es pot entendre- considero que cal respondre amb una esperança activa. Buscar motius d'esperança, interioritzar-ne les raons per viure-la i difondre-la és un treball ardu, però necessari. El desànim emmalalteix; viure en la incertesa ens debilita. L'esperança activa ens manté vius i coratjosos, malgrat les veus que ens volen conformistes o derrotats.

"Als teus oponents els encantaria que pensessis que no hi ha res a fer, que no hi ha motius per actuar, que no guanyaràs de cap manera. L'esperança és un poder del qual no ens hem de desfer. L'esperança només és el principi, no substitueix l'acció, n'és la base." (Rebecca Solnit)

La militància per aconseguir un futur més just és l'instrument polític que ens queda en moments d'incertesa i perplexitat. Per això cal estar decidits a "treballar per l'esperança i actuar com si fóssim lliures, que anticipa que un dia puguem merèixer ser-ho" (X. Antich). 

Si creiem que l'1-O vam guanyar-nos la dignitat de ser lliures, siguem-ho. Sense por, visquem lliures. Mai més serem esclaus.